2
ulles seques, esperaven com una sentència eterna, aquella ventada macabra que les faria caure.
Capvespre d'hivern. A cada respir moria un raig de sol i naixia en el cor un bri de tristícia. La neu que vivia al cim de les muntanyes s'anava perdent en les tenebres que omplien el cel i obrien els parpres dels estels que brillaven enfredolicats.
L'Andreu donà el darrer cop d'aixada, escampà una mirada pel cel, plegà les eines i el cabàs on duia la minestra i, embolcallant-se amb la manta pesant, va encaminar-se cap a casa seva amb pas feixuc i posat atuït; tot aquell dia l'havia passat treballant. Feia un munt de mesos que no havia fet un jornal sencer com aquell dia, i això li feia néixer aquella joia benaurada que havia mort dintre la seva ànima feia molt de temps. La quietud d'aquell capvespre d'hivern va entrar en el fons de la seva ànima sovint solcada per la correntia de penediments, agrors i recances. La nit avançava damunt de tot. L'or del sol havia besat l'or de les argelagues florides i la neu dels camps de citrons. Els núvols s'havien aturat, l'aire s'adormia i esclataven els estels. La nit avançava, omplint el ulls de tenebres, l'esperit de paüra, la carn lassa de fredors i les oïdes d'un silenci llarg i pregon que aclaria el pensament i feia bategar el cor amb més força. L'Andreu no podia fer-hi més; son cervell fruitava idees llòbregues, trenava recordances tenebroses i de tant en tant els dubtes i recels zigzaguejaven son esperit com els llampecs d'un temperi. Llavors s'aturava i romania pensívol, immòbil, xuclat per aquell esbart de coses que passaven per la seva frontalera com una visió infinita de dolor. L'Andreu era ferit per un corcó etern, per un encongiment de cor. Se'l sentia petit, petit, ccm arrupit per un fred glaçat, per aquell fred tan paorós que sent l'ànima quan no està arrecerada pe