2
rop del llit de capsal ufanós que l'havia reposat del capolament que dóna tota una jornada d'anar cavalcant per mals viaranys. I baixà per una escaleta estreta i fosca, després d'obrir el finestró de bat a bat.
Menjà quelcom, tot garlant amb la minyona de l'hostal, i altre cop cavalcà el mul calmós que de tant en tant sacsejava la pell per a fer fugir les mosques de fibló roent.
-Ara tornem-los-hi a maiar fins a mig dia... ja en pagarà el delme d'aquesta feta! Tantes de hores cruixeix... Que va?.. és un païs tan trencat!- deia aquell home de figura esllanguida, rematada graciosament per una vermella barretina de xeixa.
L'estel darrer fuig del cel després d'una darrera tremolor d'agonia, la lluna és esblaimada, i una clarícia rogenca brolla de l'altre cantó de les muntanyes, i els ocells es deixondeixen, sacsejant el caparró que tenien sota l'ala, i es llencen a l'espai, esclatant en joioses cantúries: és el bon dia que endrecen al sol ixent, a les flors curulles de rosada i als homes que amb l'aixada al muscle van de vers els conreus sense respondre'ls, sorruts i mig adormits.
En Joan veia petit l'hostal que havien deixat. Ara s'esmunyien per un carrerany que anguilejava en una rebolleda d'alzines amarades i quietes, i sentia una dolcesa als ulls i una rialla als llavis perque la seva ànima s'era emocionada en el desvetllament dels records que li comportava la natura en ses intimitats matinals. Mirava asserenat aquelles muntanyes alteroses que, així com si'n fessin ofrena al Creador, la una enlairava un bosc amb aromes de flors eixutes, l'altre, unes roques gegantines, com un graó de Déu, i la més llunyana, una sufragània, niu de pregàries rústiques que volaven cap al cel engentilides per l'encens i els salms. Aquella ermita de cloquer petit era la tant coneguda d'en Joan, i allí nasqué l