Els camins del paradís perdut, page 10 by Llorenç Riber
<< Return to Title Details & Download11
r per navegar. I llavors comanà a sos germans que entrassen en la nau en lo nom del Pare i del Fill i del Sant Esperit. Ells així ho compliren. I Sant Brandan romangué sol, dret i fosc en la ribera.
Llavors Sant Brandan aixecà sos braços al cel per copsar-ne la benedicció, damunt la nau i aquells qui hi eren embarcats. La oració que digué, feia així:
«O Déu qui a través del mar roig obríreu un camí pregon als nostres pares, i sota l'aigua pontada els transportàreu, cantant la glòria gloriosa del vostre nom, atorgau a ma suplicant humilitat, que aquesta nau, escàpola de vents contrariosos, esquiva de pèrfids esculls i salva de les reülls ondes tormentoses, arribi al port de salut i toqui la ribera benaventurada.»
Encara no havia finida aquesta benedicció, quan arribaren tres monjos de son monestir, i gitaren-se a terra, i començaren de besar els peus del sant abad. -Pare, pare, deixa'ns venir amb tu on se vulla et plagui anar. Si no ens hi deixes venir, morir hem aquí de set i de fam. Sàpies que havem fet propòsit d'anar pelegrinant tot el temps de la nostra vida.- Veient el sant pare abad aquella suplicant congoixa, mana'ls així mateix que entressin en la nau, i els va dir: -Sia així com voleu, mos bells fills.- I encara afegí: -Ja sé en quina manera sou venguts. Bona obra ha feta aquell monjo. Certa cosa és que Déu li ha aparellat un bon lloc, i a vosaltres us ha tret de l'ermàs i de les tenebres per portar-vos a l'admirable llum.
Llavors finalment Sant Brandan s'embarcà i donà solta a la barca en nom de Déu. I amb la vela tesa començà a navegar cap al Migjorn. A la primeria tengué bon vent i no li calgué més que tenir la vela desplegada. Així caminà per espai