20
gaire alt, d'un arbre, immens i vell, tot ell nevat d'aucelles blanques. Tantes eren que no hi havia fulla ni ram buid. Sant Brandan començà a pensar en si mateix què significava aquella gran nevada viva; aquella lilial blancura tèbia amb què floria l'arbre miraculós. I gitant-se a terra, amb llàgrimes devotes, talment orà: -O Déu, qui de totes coses sou coneixedor, i sou revelador de les secretes i encara d'aquelles que no es fan: Vós sabeu l'anguniós dubte de mon cor, i sabeu ma voluntat: perquè us prec, que segons la multitud de la vostra misericordia, em vullau revelar aquesta meravella, obrada per Vós, meravellosa als nostres ulls i de la qual no'n sabem l'adorable secret. Bellament sé, Senyor, que no'n som mereixedor per mos mèrits; però Vós sí ho fareu per la vostra bondat.
X
AQUÍ VOLÀ UNA AUCELLA A LA PROA DE LA NAU I PARLÀ A MOSSENYER SANT BRANDAN.
Finida aquesta oració molt humil, Sant Brandan s'assegué en terra, contemplant aquella aucellada nívea, posada dalt de l'arbre. Un d'aquests aucells, alçà el vol de l'arbre on els altres eren. Sonaven, com una campana, ses ales volant, i s'acostà al sant abad qui era assegut en terra, i acabà per posar-se en la proa de la nau. I començà a batre ses ales en festívol aleteig; i amb esguard, fit i amorós, contemplava el sant abad, el qual conegué, per aquests signes, que Déu se recordava d'ell i de la seua oració. I estant així l'aucell, el sant pare li adreçà aquestes paraules de conjur: -Si tu ets missatger de Déu, digues-me, si et plau, qui ets i d'on ets, i quins són i quals aquells altres aucells, i perquè n'hi ha tanta multitud aquí ensems aplegada.- L'aucell li va respondre talment: -O Servent de Déu, nosaltres som d'aquella companya