Els camins del paradís perdut, page 2 by Llorenç Riber
<< Return to Title Details & Download3
aquesta odissea cèltica portada del mar nadiu a les costes franceses amb les invasions dels normands, impressionà fortament les imaginacions, i gairebé totes les llengües vulgars la copsaren. La nostra llengua no tingué aquesta sort: Tardanament jo don solta a la brandànica nau errant, per la mar de Roger de Llúria. Per l'anostrament de la dita llegenda, m'he valgut especialment d'una versió redactada en dialecte venecià, que forma part de la Biblioteca Storica della Letteratura Italiana publicada i il·lustrada per Francesco Novati (Bergamo, 1896).
Més fàcil de trobar és l'altra llegenda _Les incansables pelegrinacions dels tres monjos Teòfil, Sergi i Higini_. La trobarà hom en el Voragine, en la Vida de Sant Macari, romà, d'on passà als Exemplaris en llengües vulgars. Crec que és la primera volta que és recontada en una llengua vulgar ibèrica.
Ll. R.
LES MERAVELLOSES NAVEGACIONS DE SANT BRANDAN I ELS SEUS MONJOS.
_El Senyor plantà les illes sobre l'abís. Aquells qui naveguen per la mar, recontin sos perills, i nosaltres, d'oirles, ens meravellarem. Allà insignes i admirables obres, diversa natura de bèsties i tota manera d'animals i monstres prodigiosos. (Eccli, XLIII, 95-27)._
I
EN QUINA MANERA VINGUÉ A SANT BRANDAN EL DESIG DE CERCAR EL PARADÍS PERDUT.
Mossenyer Sant Brandan fou home de gran penitència i d'estreta abstinència i de molta virtut; i regia, amb l'imperi de sa crossa abacial, una lenta ramada negrejant de tres milia monjos. Una volta s'esdevingué que a l'hora de vespres arribà al monestir que governava el sant abad, un monjo d'edat madura, i de bona vida i d'estranya terra, qui havia nom Barint, i era son nebot. El dit sant Brandan li