21
d'esperits bandejats del cel; som de l'antiga ruina d'àngels enderrocada del cel, arrabassada en l'ímpetu de la caiguda de Llucifer, enemic de l'humanal llinatge; i no per pecat sinó per consentiment caiguérem; sí, hem estat foragitats del reialme, però ens segregà d'aquells qui greument pecaren la pietat de Déu qui és just i és veraç; i la seua misericòrdia ensems amb la seua justícia ens tenen exilats en aquest lloc, fins a tant que en duri son adorable voler. Vera cosa és que aquí no tenim pena ni glòria. Per la presència de Déu podem veure llum; i ens cal anar sempre junts i mai no ens podem departir un de l'altre. I anam vagant per l'aire d'ací i d'allà, sota el firmament, per damunt la terra, com els altres esperits qui per Déu són tramesos. Però en els jorns de festa colenda i en el dia del Senyor, rebem forma corporal alada, com és ara aquesta que veus; i aquí ens estam i lloam el nostre Creador. A saber has que un any s'és passat d'ençà que començàreu el viatge, i encara n'haveu d'errar altres sis abans que retorneu al cenobi; i cascun any aquí us cal festivar la Pasqua. A la fi dels set anys trobareu el lloc que anau cercant i teniu en cor de veure, ço és la Terra de promissió dels Sants.-
I havent dit això amb meravellosa veu, l'au angèlica abandonà la proa del vaixell i volà dalt de l'arbre, a ajuntar-se amb les altres en son propi ram. Com fou hora de vespres, tots els aucells de l'arbre començaren a cantar uníssonament, i llurs ales d'argent batien a tall de campaneig. El càntic que cantaven era d'una mel·líflua tristor i deia així: _Te decet himnus Deus in Sion et tibi reddetur votum in Jerusalem; exaudi orationem meam et clamor meus ad te veniat_ (A Vós, Senyor, us cal l'h