29
res per seure-hi els monjos, i el setial de l'abad estava en mig de les cadires repartides tantes a cada part. Hi havia, endemés, set llànties dins l'església, tres de les quals estaven devant l'altar major, i les altres quatre eren departides, dues a cada banda, ço és, devant cascun dels quatre altars. Ningú dels monjos gosava eixir de l'església sense la llicència de l'abad. En voler eixir de l'església, si tant era que els fos mester, el monjo escrivia-ho damunt una tauleta de cera, la qual tauleta mostrava a l'abad, i ell n'hi'n donava llicència. I sortia sigilosament el monjo, sense fressa ni remor de pas. Així en oració i silenci, fou santificat el dia que a la fi fou clos per un sopar de pa i d'arrels i aigua clara. Acabat el sopar, ajustaren-se els monjos per la lloança final de les completes que l'abad preludià amb les paraules rituals: Deus, in adjutorium meum intende (Veniu, Senyor, en ma ajuda).
Sota la solemnial invocació i la presència de Déu imminent com sota l'impuls d'una ventada, doblaren les testes els monjos, per reverència de la Trinitat, i començaren a recitar aquest vers: -_Injuste egimus, iniquitatem fecimus: tu autem qui pius es pater nobis, domine, parce nobis: in pace in idipsum dormiam et requiescam, quoniam tu, domine, singulariter in spe constituisti me_ (Injustícia obràrem, iniquitat cometérem; però Vós qui piadosament ens sou Pare, perdonau-nos; en pau, en Ell mateix, dormiré i reposaré per tal com Vós, Senyor, en esperança singular em constituireu).
Després de la suplicant humilitat d'aquestes pregueres, començaven els monjos, dotze a dotze, a alternar en la recitació de l'ofici divinal el qual, quan fou finit, reberen els monjos tots la pau i la benedicció i retregueren-se cascun en sa cel·la estreta, de la qual els monjos del mon