30
estir amb els sants monjos àdvenes en compartiren l'hospitalitat; i ambdós abads romangueren en santa companya dins l'església per ço com l'abad del lloc volia mostrar a l'abad errant en qual manera meravellosa omplia Déu de llum aquella llanterna cristal·lina, que era el temple. I estigueren en vigilant oració fins a tant que l'església fo enllumenada en silenci i humilitat. I l'abad del lloc va dir a l'abad, notxer de l'expedició al Paradís, ço és, mossenyer Sant Brandan: -Són complits vuitanta anys que jo estic en aquesta illa, i en so l'abad, per fer penitència; i en tot aquest temps, ningú no hi havia tocat mai sinó vosaltres; i veu humanal no sentim mai sinó quan cantam les divinals lloances. Vint-i-quatre monjos som i ningú se comunica amb l'altre més que amb senyes dels dits i dels ulls, en tota la setmana; aquest silenci és trencat al jorn festiu des del dinar fins a hora de vespres, i no pus; I cap de nosaltres no està mai malalt, ni endura ningun patiment, ni sofreix nocturnal temor de cap mal esperit d'aquells qui vaguen d'ací d'allà, incerts i lleigs com els rats penats dins les tenebres.- Sant Brandan digué: -Com ens plauria estar-nos aquí tot un any.- I l'altre abad va respondre: -No podeu, no, romandre més temps aquí, car el vostre sojorn més llarg a Déu no plauria. ¿No us recorda que Ell us revelà ço que us calia fer i encara us revelà que venguésseu a aquesta illa? S'és mester que torneu arrera amb onze monjos, car un de vosaltres finirà sa mortal carrera en el camí, en una illa, Anacorita per nom; i un altre morirà de mala fi i la seua ànima serà perdurablement infernada.- Mentre així s'estaven bellament dialogant, un dardell de foc entrà per una finestra esbatanada i anà encenent totes les ll&agrav