Els camins del paradís perdut, page 37 by Llorenç Riber
<< Return to Title Details & Download38
iau-nos ajudable, o Déu, i feis-nos escàpols d'aquesta bèstia mala, que no'ns pugui devorar!- Sant Brandan els confortà i els va dir: -Homs de poca fe, no hajau temor. Déu, qui és el nostre auxiliador, ens farà lliures d'aquesta bèstia i encara de molts altres perills.- En tant, la bèstia s'anava acostant i grans ondes bullien a son entorn, mogudes per l'ímpetu de l'envestida i de la vasta mole semovent. Tan gran era l'oneig que la nau en perillava. I més els monjos cridaven i major temença n'havien. L'abad Sant Brandan se posà en oració devotament i orà així: -Mossenyer Jesucrist qui els vostres amics no abandonau si a vós acorren amb fermesa inderrocable de fe, humilment us prec que deslliureu als vostres servents d'aquesta nau, així com deslliuràreu Noè del diluvi de l'aigua, i deslliuràreu el frèvol David, pastor bru i magrissó, com un grill del camp, de la mà enorme del gegant Golias, i deslliuràreu Jonàs del ventre de la balena, i deslliuràreu el ros fadrí Daniel de la fam i de les blanques dents terribles dels lleons de l'espluga, i deslliuràreu Joseph de l'enveja de sos germans i Moisès de la rapacitat violenta de Faraó, i encara la vostra santa verge Tecla, dels tres turments atrocíssims deslliuràreu.- Quan Sant Brandan hagué finada aquesta oració, fou vista venir de la banda de l'occident una altra grossa bèstia, menor sí, però no menys ferotge que aquella, la qual passà ben prop de la nau, empero no la tocà, i anà al encontre de la primera bèstia i l'escometé ardidament i va fer amb ella una forta brega i dura. I a la fi, aquesta bèstia, la qual darrerament era venguda, gità per la boca una gran flama de foc; i amb la ígnea violència d'aquesta flama, occí l'altra bè