40
da prengueren el camí del Septentrió.
XVIII
AQUÍ APAREGUEREN ALS MONJOS TRES POBLES, ÇO ÉS, TRES COMPANYES DE GENT, I UN DELS MONJOS HI ROMANGUÉ VIU.
I caminant i fent via per la mar, veieren una illa molt llunya encara d'ells. I l'abad els diu: -Veieu vosaltres aquella illa, lluny, que jo veig?- I ells respongueren: -Si fa.- I l'abad els demanà: -I què hi veieu?- Ells digueren: -Nosaltres hi veiem tres pobles, ço és, tres flotons o sien companyes de gent; i una companya és d'infants petits i la segona és d'homes joves i la terça és d'homes vells.- I l'abad els diu solemnialment: -Jo us faç a saber que un dels nostres germans romandrà en aquesta illa amb un d'aquests tres esbarts.- Els monjos començaren a demanar-li: -Vulles dir-nos, mossenyer, qual és aquell qui deu romandre en aquesta illa.- Sant Brandan els mostrà quin seria aquell monjo qui havia de romandre, endarrerit, amb una d'aquelles companyes; i aquell monjo en fou tot pensívol i consirós. El qual era un d'aquells tres germans qui darrerament anaren en seguici de Sant Brandan i eren fuits del convent amb peus clandestins i sigilosos. Acostaren-se a l'illa, la qual era planera, al nivell gairebé de l'aigua de la mar, sense pedres, sense arbres, sense herba, sense fulla i sense bri que el vent pogués moure. Molt gran i molt gentil era aquesta illa tota coberta d'uns com a grans de raïm madur; d'aquests grans uns eren de groga color, com el topaci; i altres eren vermells, com la magrana; altres eren blancs com la neu. D'una companya de gent a l'altra hi havia un espai buit, com un tret de pedra que llança hom. I cascuna de les companyes cantava amb una dolçor mel·liflua, i quan cantava la una callava l'altra; i ningú se movia del seu lloc. Quan una companya havia cantat un vers, l'altra reprenia cantant aquell vers mateix. I aquest é