41
;s el vers que cantaven: _Ibunt sancti de virtute in virtutem et videbunt Deum deorum in Sion_ (Aniran els Sants de virtut en virtut i veuran el Déu dels déus a Sion).
La companya dels minyons era vestida amb vestidures blanques, d'una suau blancura de vori o de llet; la companya dels fadrins era vestida amb vestidures vermelles com la magrana; la companya dels ancians era vestida amb vestidures qui havien l'apagada flama dolça dels topacis. I totes aquestes vestidures eren fetes a manera d'aquells induments que porten els diaques per cantar l'Evangeli. Quan els monjos errants foren a port, era la quarta part del dia; i una de les companyes començà de salmejar; i els salms que salmejaven eren aquests: _Deus misereatur nostri; Deus in nomine tuo salvum me fac. Credidi propter quad locutus sum. Laudate pueri, Dominum_ (El Senyor de nosaltres haja pietat; Déu, en el vostre nom salvau-me. He cregut i per això he parlat. Alabau, infants, al Senyor).
Cantant alternament així s'estaven, quan s'en vengué un gran núvol, una aubaïna càndida i tendra, com el somni de la terra matinal, com la boira blanca qui entela sos grands ulls verds oberts a la llum nova. El qual núvol embolcallà les companyes cantadores i les sotstragué a l'esguard dels monjos meravellats. Vera cosa és que sentien el càntic aleshores aunat en un feix únic de veus melodioses, les quals cantaven: Te Deum laudamus, que muntava al cel deliquiós, malalt d'amor, entre l'encens allanguit d'aquella boira vaga. Quan fou de jorn, la calitja se va espargir i se va fondre i la illa romangué vestida de frescor i d'auba. I aleshores els tres chors començaren conjuntament a cantar: _Deus, Deus meus, ad te de luce vigilo_ (Déu, Déu meu, per Vós, des que el dia trenca, són oberts mos ulls).
I fou semblant als monjos, que tenien un gran Anyell blanc el qual per ells era