51
fellonits i consirosos i invocaren la divinal misericòrdia, que no els fassa anar mai al lloc de l'eterna dolor. Miraven vers la illa i descobriren l'home planyívol qui feia el dol i plant, el qual era menat al turment; i oïren unes veus qui deien: -Al foc, al foc!- I altres deien: -A l'aigua, a l'aigua!- I altres deien: -Pica, pica!- I altres deien: -Martell, martell!- I altres deien: -Corda, corda!- I altres deien: -Muira, muira! Muiren tots els nostres enemics, ço és, els servents de Déu.- I en aquell punt, tota l'aigua de la mar se començà a torbar i moure; i després s'ablamà i feia gran flamada i grans brases de foc. I l'olor de socarrim era gran, infecte mesclament de sofre encès i d'oli de pedra. I per aquest fum i per aquesta pudor no sabien els monjos on eren ni sabien on anar. I encara sentien veus que deien: -Rosteix, rosteix; bat, bat; talla, talla; sega, sega; estreny, estreny!-
L'endemà, tot fent camí, aparegué als monjos una gran muntanya vers ponent, dreta en mig del mar, la qual, en la banda que mirava al Septentrió, se cobrí tota de núvols. I en aquesta illa, veien-s'hi diverses alimanyes, ço és, onsos, porcs, cérvols, cavalls, ases; i de la cuculla de la muntanya eixia gran fum. Volent així mateix esquivar aquest lloc, un cap d'oratge sobtosament, els empengué prop de terra. La ribera era escarpada i molt alta; i, del cim de la muntanya, decorria a la mar un riu de sang viva. Un dels monjos volgué eixír de la nau i saltà sobre una seca. I tan tost hi fou, se sentí pres, i començà, altes veus, a cridar i a dir: -¡Ai pare sant, en mala hora m'allunyí de la teua companya! Pres som i no sé per qui; i embargat de tornar a vosaltres!- L'abad sí, esguardava aquest monjo, i veia bé qui era que l'havia pres, i veia'l menat per un home negre, amb els dimonis, al lloc del tu