59
alta, amugronada i rodona, el cim de la qual era nuu, sense herba i sense arbres. Tant i tant voltà la nau, que a la fi trobà una cala molt estreta; tan estreta que la nau a penes hi pogué enfonzar el bec. Anar per la dita muntanya era perillós; i Sant Brandan digué a sos monjos: -Esperau-me aquí i no us en aneu fins que jo sia tornat, que a vosaltres no és lícit venir-hi ni torbar la soledat inviolable d'un penitent, sense la seua llicència. És aquest Sant Pau que us he dit. D'ençà que ell s'està aquí mai no ha rebuda la visitació d'home nat; jo seré el primer; i, si tant és que sia possible, vosaltres amb mi també el veureu.- I començà a muntar, rost amunt del puig, i els monjos dins la nau l'esperaren. Quan el sant abad fou arribat al cim, començà a mirar per tot arreu, i veié dues esplugues, ço és, dues habitacions davall terra; i l'una espluga era orientada vers el llevant i l'altra vers el ponent. Davant l'espluga orientada a llevant n'hi havia una bella font; d'una clivella de penyal rajava el fil d'argent de l'aigua viva, gemegós i fràgil, el qual després d'alegrar un rierol brevíssim, s'escolava en la gola negra d'un avenc. Quan Sant Brandan fou prop de l'espluga de la banda de llevant, eixí a la boca de la caverna un ancià, qui li sortí a camí i li digué aquest vers de salutació: - Ecce quam bonum et quam jucundum habitare fratres in unum- Entengué Sant Brandan el misteri d'aquella salutació, i tornà arrera a la nau a cercar sos monjos per ço que ells poguessen veure aquelles estranyes coses i meravelloses, i de la penitència del servent de Déu en fossen exemplificats. I com tots foren al cim, davant la bauma on vivia el solitari, aquest eixí i un per un els donà pau a tots i a tots pel propi nom a