60
nomenà, i digué: -Siau els benvinguts!- En oir els monjos aquestes paraules, i en veure aquell ancià tan aspre de cabells i barba i de pels blancs i de pels llargs, fortament se'n meravellaren. Altre vestit no portava sinó la garrigosa horror d'aquesta cabellera i aquesta barba que, en ròssec de malesa secular, arribaven fins a terra, darrera de la qual només apareixia l'esguard viu, la punta diamantina dels ulls. La boca i el nas eren desapareguts en la selva salvatge. Ses mans eren ganxudes així com a peus de gall, per la horrorosa llargària de ses ungles. I a manera de les bèsties no portava sobre la pell sinó aquella vegetació de pel, hirsuta i blanca, com un roure nevat. De contemplar aquest magnífic solitari, Sant Brandan s'entristí i a si mateix amb muda veu parlava: -Ah, las, mesquí! I jo qui duc sobre ma delicada pell, hàbit tou de monjo, qui m'afalaga el cos i me l'escalfa! ¡I encara sota mi i sota mon manament hi ha monjos qui porten el mateix hàbit i professen la mateixa orde! I em creia, amb això, fer penitència i plaure a Déu. I ara he trobat aquí un veritable servent de Déu, el qual és home com els altres, mes és en divers estament dels altres, pel lloc on viu i per l'hàbit que porta. I jatsia que molt vell, per llargs anys ha viscut en el clivell d'una pedra, com l'eriçó, i no beu vi ni menja pa ni toca cap vianda al foc cuinada i encara és bell i fresc i està sa i net de cos i d'ànima, florit d'anys antics, com un ametller de gebre. I mentre aquestes coses d'humilitat pensava, el solitari li digué: - O Sant Abad i reverenciable, bé deus ésser alegre i consolat en Déu, veient i coneixent i remembrant tantes meravelles com Déu t'haurà mostrat en el tan llarg pelegrinatge i és ben segur que Déu t'haurà fet veure coses de prodigi sin