70
lanetes vagar pel cel, tots nets i clars. I veieren una gran clariana, en comparança de la qual, la llum del nostre sol, era dol i fosca. I com més anava la nau, més bell se mostrava el cel i l'aire era més clar i més lluminós el dia. Rítmicament, en ondes blanes, a l'olfacte dels argonautes sants, arribava l'efluvi dels vergers inviolats, i l'aucellada concordant de les intactes riberes próximes. D'aquell plaer errant cuidaven a defallir; i l'esperit més àgil, per gran amor de la Terra promesa, era anhelant d'eixir de la feixuga presó del cos. Quan la nau, amb son bec, tocà l'arena rossa de la illa de la Promissió dels Sants, els monjos amb gran reverència lloaren Déu i entraren cantant aquest himne: _Te Deum laudamus: Te Dominum confitemur_.
XXX
AQUÍ ELS MONJOS DESEMBARCATS TROBAREN ELS DOS PROFETES HENOC I ELIAS I PARLAREN AMB ELLS, EN EL PARADÍS DE DELÍCIES.
Vagant sota els ombratges odorants dels grans sapins i cedres, polsats per una aura melodiosa, com un vol d'àngels; per una praderia, dolça al peu, florida de safrà; en solaç i conversa, de dos en dos o de tres en tres, trobaren els monjos, Sants i Santes, qui els feien una graciosa salutació. Tots ells eren bells de veure i polidament abillats. Però ningun d'ells els va dir res, sinó Henoc i Elias, els quals eren vilment vestits, amb grosses vestedures de sac, a guisa d'ermitans. I de veure els monjos advinguts, molt s'alegraren, i els saludaren afectuosament i els demanaren de noves. Sant Brandan, el capitost de l'expedició, duc i guia dels monjos errants, els respongué i els va dir com eren partits del cenobi, per gran amor enyorívola de la Terra de promissió, i com en el viatge septennal havien trobades malanances i ventures. I el mateix abad els demanà qui eren ells ni qui era aquella altra gent qui per allà vag