80
i serena. El món no era digne d'ells: anaven errants per la soledat, per les muntanyes ermes, per les cavernes de la terra. Dins de sepulcres buits s'enterraven; menjaven pa negre i guaitaven el cel blau.
L'aigua de l'Eufrates, amb sa veu de tristor dolça, ens parlava interminablement del Paradís antic, tancat per l'espasa vincladissa d'un Querubí de flama. L'aigua del riu baixava amb recança de l'ampla vena que rajà de les mans de Déu i que amb una abraçada fresca cenyia el lloc inviolable, amb una abraçada de quatre rius, ço és saber, del Phison qui congria l'or i l'ònix, el carboncle i la maragda, la celidònia i la sardènia; del Gehon qui volta tota la terra d'Etiopia; del Tigris qui va contra l'Assíria; de l'Eufrates, finalment, qui a nostres peus s'escolava, musical i solemne, rossegant en sa correntia troncs de llenya olorosa, fruites ignorades, flors de misteri qui tomben de les branques extàtiques a la deserta font del Paradís, després d'haver-se espandides magníficament davant la solitària majestat del Senyor.
Llavors, jo, miserable pecador Teòfil vaig dir a mos dos germans Sergi i Higini: -¿Voleu creure, germans amics, que m'és vinguda idea de pelegrinar en nom de Déu tot el temps que de vida em resta, i d'arribar allà on el cel se besa amb la terra? -Germà Teòfil, digueren els altres dos: per espiritual germà major t'hem tingut i de ninguna de les maneres ens volem separar de tu. Anem. El teu cor ens serà guiatge i llum.
Aquella nit mateixa, ja finat l'ofici divinal, quan el monestir dormia, amagadament sortírem. La nit era vasta i magnífica i alenava rítmicament amb grans alens perfumats. El riu, amb sa veu de moltes aigües, orava solitàriament; palpitava a chor l'assemblea seràfica dels estels: semblaven les llànties de les verges de