Els camins del paradís perdut, page 8 by Llorenç Riber
<< Return to Title Details & Download9
i consolats de ço que vèiem, que érem sadolls i plens com si haguéssim menjat a talent i voler. Passada aquella quarentena, rebí la bendicció dels monjos i prenguí comiat de mon car fill Menoc, i amb mos germans, retorní al cenobi i a l'estretura de ma cel·la.
Havent Sant Brandan sentides totes aquestes coses meravelloses, se gità a terra i lloant Déu va dir: -Beneït sia el Senyor Déu en tots sos camins, i santificat en totes les seues obres, puix a sos servents revelà tals coses i de tal meravella. I encara sia beneït en sos dons puix avui ens apeixí amb esperitual pastura i bevenda.- Finides aquestes paraules, Sant Brandan no res menys digué: -Anem ara a menjar, segons la nostra usança, coses corporals.- I així fou fet. Després donà la benedicció als monjos; donà comiat a son nebot Barint i ell se n'entrà, consirós, en sa cel·la.
II
AQUÍ SANT BRANDAN S'ACONSELLA AMB SET MONJOS.
Llavors Sant Brandan de tota la congregació s'escolli set monjos, els més bons, i es tancà amb ells dins el refetor; i obrí la boca a semblant parlament: -O, vosaltres, mos elets companyons de penitència, jo us deman la mercè graciosa d'un consell, com sia que mon cor i mos pensaments són tots aunats en un voler, sempre que aquest voler sia el voler de Déu. La terra de la qual ens parlà l'abad Barint, ço és, de la promissió dels Sants, tenc propòsit de cercar, i de no aturar-me mai fins a tant que hi sia arribat. ¿Què us ne par d'aço i quin consell us plau donar-me'n?- Els monjos, coneixent la seua voluntat, ço és, del dit sant pare, quasi tots a la una i amb veu concordant, digueren: -Don abad, aquest voler, puix que el teu és, el nostre tamb