Els camins del paradís perdut, page 89 by Llorenç Riber
<< Return to Title Details & Download90
'oli i de ví, i passàrem més enllà. Caminàrem quaranta dies sense menjar: només bevíem aigua. Caminàrem, caminàrem sempre, quan ens sortia a camí un melodiós brollador de veus innumerables: versicles de salms triomfals flotaven i tremolaven damunt l'armonia: en la maror flautada del càntic la nostra orella era atenta a pescar els versets d'or qui aletejaven com aucells d'immortalitat.
Una olor divina ens embaumà com si tota la Síria, la terra dels aromes, hagués trencat l'urna alabastrina.
Una dolçor inefable ens omplia la boca com si el Paradís hagués espremuda sobre la nostra llengua, gota a gota, tota sa mel. Una sopor suavíssima ens regava els membres lassos, pujava com una caricia de seda, i... ens clogué els ulls amb un bes perfumat. No sé quin temps dormirem deliciosament. Navegàvem per un mar de roses, amb un vaixell de fusta olorosa, inflades les veles de púrpura. Quan obrirem els ulls, veiérem just davant una església, amb inefables ornaments decorada; refulgia de llum interna com un cristall puríssim; rutilava per mil caires com un diamant. En mig de l'església hi havia un altar gloriós; de l'altar en brollava una bella fontana d'aigua apocalíptica qui tenia olor candidíssima de llet.
A l'entorn de la fontana hi havia barons sants i venerables i cantaven un càntic celestial. Quan ens veieren s'extremiren amb un sobresalt i desplegaren tremolants ales immenses: eren Querubins. Aquella església a la part del migjorn tenia color de maragda: de la part austral era color de sang: de la part d'Occident era blanca com la neu de Nadal. Estels més brillants que els que ens il·luminen esmaltaven un cel més blau; i el sol feia més claror i calor que el sol de la terra. Els arbres eren de més frondosa i alta c