L'amic Fritz

primeres, les primeres fulles zumzegen, la primera alosa cantusseja en el cel blau, la primera guatlla tresca en terra... I jo torno per abraçar-te! Ara, Kobus, les misèries de l'hivern són oblidades. Ara, aniré corrent, de poblet en poblet, tot joiós, entre la pols dels camins o sota la pluja calenta dels xàfecs. Però no he volgut passar sense veure't, Kobus: vinc a cantar-te el meu cant d'amor, mon primer salut a la primavera.

Tot això deia el violí de Iòsef, i encara moltes coses més, més pregones: coses d'aquelles que us recorden les velles memòries de la jovenesa, que són per a nosaltres... per a nosaltres sols. Així és que l'alegre Kobus en plorava, enternit.

A la fi, ben dolçament, separà els cortinatges de son llit mentre la música continuava, més greu i més conmovedora; i veié els tres hongaresos al llindar de la cambra, i la vella Ka