En Pere i altres contes

ol que estabellava... seguia aferrat a l'arada, com fent una sola peça, amunt i avall del camp... El començar a llaurar, el record de la mossa surava encara pel seu cervell;.. voleiava pels seus ulls, fixos a terra... però el solc no anava prou dret... semblava que la terra el volgués tot per ella... poc a poc el vailet ja gairebé no pensava... I al tombar, a la punta del camp, veia allà lluny del lluny, la serra blavosa, coneixia aquella fondalada i el blancai de la masia ressaltant sobre el verd emboirat dels boscos... tot al lluny, molt lluny... I més ençà la plana inmensa i les siluetes dels llauradors passant i traspassant sempre lentes i pausades, deixant darrera seu aquelles llenques de pols que s'alçaven, s'enlairaven i es fonien la blavor assetinada del cel...

I el dia anava passant ample i serè, com una onada de llum rodolant per sobre el pla... les cigales cantaven desesperadament; en la calima dels horitzons hi vag