Arran del Cingle

Malena li semblava que venien a ser una mateixa cosa. Perquè, ben garbellat, tant a ell com a la bestiola, totes les misèries els venien d'una hora de mala astrugància. Res: un moment de desgràcia i una tirallonga de mals per seguici. Sinó que, així com a la cabra la seva mala hora li havia dut una esguerradura de cos, a en Biel li havia congriat una esguerradura d'ànima. Encara que qui sap qui ho era més, d'esguerrat d'ànima! en Biel o molts dels que l'inculpaven de les malvestats que pesaven sobre el poble d'ençà que havia tornat de presidi?... De llamps i pedregades i malures, sempre n'hi havia vist, ella, al poble. I si bé era cert que d'algun temps ençà els flagells semblaven créixer, i el gam s'ensenyoria del bestiar, i la cuca malmetia les plantes, també ho era que tothom semblava tenir més mal cor: fins el seu pare, que la tractava, a ella, amb els mateixos roncs que als matxos que li